miércoles, 15 de octubre de 2014

Relatos: El pou

Llevaba tiempo con la idea en la cabeza y tras meditarlo mucho he conseguido hacer un relato en catalán. Ya me cuesta hacerlo en español, no imaginaba cuanto sufriría para tirar adelante un relato en mi otra lengua materna. Pero aquí lo tenéis. Tras varias revisiones y retoques he decidido dejaros la que creo que es la que más me gusta de todas. Espero que lo disfrutéis y disculpas a todos aquellos que no entiendan el catalán.

"Era l'hora de la migdiada però vam decidir donar un tomb pel poble. Vam cridar als gossos i sortint de casa tots junts vam caminar direcció al pou. Era un poble vell, tant les seves construccions fetes en pedra, com els seus habitants. Nosaltres només pujàvem de tant en tant, en aquella ocasió, ho fam fer per aprofitar el cap de setmana passant-ho en família. El poble dormia i la poca activitat que hi havia estava concentrada al bar que feia les vegades de botiga, just al costat de l'església, essent l'únic establiment en molts quilometres. Vam enfilar la pujada amb la panxa plena, aquell dia havíem menjat una paella acompanyada d'un bon vi. Els gossos, contents pel passeig, ens esperaven a la part de dalt bordant com a bojos. Un cop al seu costat van sortir corrents un altre cop, fins al final del carrer.
—Kisu! —va cridar la Marta—. Vigila els cotxes!

Per tal d'arribar al pou, havien de creuar l'única carretera que passava per allà. Quasi mai passaven cotxes, però no estava de menys avisar als animals.
—Roc! Veniu cap aquí! —va intervenir la Mireia.

Tots dos van córrer cap a nosaltres amb la llengua fora i bordant. Els van fer callar per tal de no despertar als veïns que segurament estarien dormint.
—Esta molt lluny el pou? —vaig preguntar.

—A uns deu minuts. Però primer em de creuar la carretera —em va contestar la Mireia—. No comencis...

—Estic ple —vaig dir donant-me cops a la panxa—, i fa molta calor...

Era finals d'Agost i tot i estar a dalt de la muntanya la xafogor era molt gran. Vam travessar la carretera i vam arribar al camí de terra que transcorria entre els camps de conreu. En Kisu i en Roc, coneixedors d'aquest indret vam començar a jugar, perdent-se entre les herbes que creixien assilvestrades. La Marta va sortir corrent rere ells. En Roc va ser el primer en veure-la empaitant-los, va bordar al Kisu i tots dos van tombar direcció cap a ella. El riure de la Marta s'escoltava clarament, expandint-se per tota l'esplanada. La Mireia i jo vam continuar caminant observant-los.

—Es molt tranquil això no? —vaig preguntar-li desprès de badallar.

—Aquí només viu gent gran. La poca canalla que hi ha només puja durant l'estiu o per la festa major.

Les seves paraules van tindre un efecte curiós sobre els meus pensaments. Vaig canviar el xip al instant, imaginant-me com seria viure tot l'any allà, lluny de la "civilització", tranquil, en comunió amb la mare natura.

Caminant submergit en els meus pensaments vam arribar a una gran nau on un grapat de nens jugaven a fet i amagar. Ens vam aturar a observar-los enfilats en una gran pedra des de on es divisava tota la esplanada.

Em vaig fixar que tenien una mena de caseta construïda damunt d'un garrofer el qual creixia just al costat del camí. Alguns s'esperaven asseguts a terra mirant com s'empaitaven la resta que encara continuaven jugant.

—Va, continuem que ja estem a prop —va dir la Mireia al cap d'una estona de estar allà.

Tots tres ens vam aixecar i vam continuar caminant apropant-nos al garrofer. Quan donava l'últim cop d'ull vaig veure com un dels nens més grans s'apropava a la nau, moment en que el sensor de proximitat el va detectar i va fer sonar, amb un soroll estrident, una alarma que va apagar les rialles de la canalla.

Ens vam aturar tots, en Kisu i en Roc van començar a bordar intentant fer-se escoltar per damunt de l'alarma. Els nens va marxar corren tots cap a l'interior de la cabana que tenien al arbre.

—Temps mort! —va cridar el noi que la parava seient a terra.

Em va donar la impressió de que no era la primera ni la última vegada que aquella alarma els feia parar el joc. Vaig tornar-me cap a les meves companyes i em van fer un gest amb el cap per indicar-me que continuéssim el nostre camí.

—Allà esta —em va indicar la Marta senyalant-me una casa que es desviada del camí principal.

—Allò es el pou? —vaig preguntar sorprès.

—Si —va intervenir la Mireia—, esta tancat per que no hi hagi accidents.

Els gossos van anar corren fins a una mena de pila i ens van esperar allà. La Marta en arribar-hi, va agafar un mànec que sobresortia de la edificació i va bombejar fins que l'aigua va començar a sortir per l'aixeta. Els gossos sedents per les curses que havien fet i la xafogor que hi havia a l'ambient van veure fins quedar completament satisfets.

Després va ser el nostre torn, el sabor de l'aigua procedent del pou, ocult rere la caseta, em va caure per la gola refrescant-me de manera immediata. Vaig seure a l'ombra al temps que observava el paisatge, el pou es trobava en un desviament del camí per on havíem vingut. Al costat de la casa hi havia un banc i una taula malmeses pel pas del temps. L'aire era pur i no tenia la necessitat de marxar d'allà, gaudint de les emocions que em transmetia aquell lloc. Vaig deixar-me caure fins a quedar completament estirat al terra, tancant els ulls poc a poc.

—Jordi! Jordi! —em va despertar la Mireia—. Espavila't que marxem!

Vaig obrir el ulls i vaig sorprendrem al veure com el sol estava quasi amagat rere les muntanyes i la xafogor havia deixat pas a una brisa més fresca. Em vaig reincorporar i les vaig seguir apressuradament. El camí de tornada va ser menys atractiu que l'anada, sabia que tornava al món civilitzat i em produïa un neguit dins del cor. Tot i així no vaig poder evitar somriure amb el record d'aquella tarda al poble."

El principal problema que he tenido al escribirlo ha sido mi peculiar forma de expresarme en catalán, forma que he plasmado tal cual en el relato. Pese a usar ambas lenguas por igual, siempre me he sentido más cómodo expresándome en español, de ahí que incluso a mi me resulte un poco rara la lectura. ¿Qué opináis?

¡Gracias por leerme!